Mai és tard per aprendre música

“Crec que ja se m’ha passat l’arròs per aprendre música.”

Aquesta frase surt molt més sovint del que et penses. I no la diu algú que no hi toqui, no... La diu gent adulta, seriosa, amb criteri, amb una vida feta. Gent que escolta música, que li apassiona, que es mor de ganes d’aprendre… però que creu sincerament que això ja no li toca.

Potser també tu t’hi has trobat.

Que quan veus algú tocant bé penses: “Sí, clar… perquè va començar de petit.” O t’excuses dient-te que ja no tens la memòria de quan eres més jove, que no tens temps, o que fer el ridícul pel món a aquestes alçades no et ve gens de gust.

I aquí està el gran error.

No és que siguis massa gran. És que tens una idea equivocada sobre què vol dir realment aprendre música.

Perquè aprendre música no va d’anar ràpid, ni de ser brillant i virtuós, ni de competir amb ningú. Va d’entendre, d’escoltar i de donar-te permís per començar on ets en aquest mateix moment.

El problema no és l’edat

Quan pensem que ja és tard per aprendre música, solem assenyalar l’edat com si fos la culpable.

Però l’edat, en realitat, no és el problema.

El problema és el relat, les creences, els prejudicis que arrosseguem.

Durant anys se’ns ha repetit que la música és cosa d’estudiar 10 hores al dia, de gent amb “talent natural”, de qui comença molt aviat. I sembla que tot el que no s’emmarca aquí sigui de segona divisió. Com si aprendre de gran fos una mena de pla B, no un pla A en si mateix.

I això pesa.

Pesa perquè fa que qualsevol dificultat normal —anar lent, repetir, equivocar-se— hom la llegeixi com una prova que “ja ho deia jo”. No com una part natural del procés, sinó com una confirmació del mite. Una confirmació del fracàs anunciat. La profecia autocomplerta.

Però la realitat és molt menys dramàtica. Més d'anar per casa.

El cos ens canvia, sí. El temps disponible també. Les responsabilitats es multipliquen. Però la capacitat d’entendre, de relacionar idees, d’escoltar amb profunditat i de donar sentit al que fas… això, sovint —per anar bé—, és millor ara que als quinze.

Aprendre música no depèn de quan comences.
Depèn de com comences.

Mites que ens han fet molt mal

Si et passa pel cap que ja és tard per aprendre música, gairebé segur que no és per una sola idea, sinó pel pack sencer.

Un conjunt de mites que hem anat assumint com si fossin veritats objectives.

El que et deia més amunt:

• “Si no comences de petit, ja no serveix de res.”

• “Els nens ho absorbeixen tot millor.”

• “Jo ja no tinc memòria.”

• “No tinc oïda.”

• “Amb la vida que porto, no tinc temps per practicar.”

Això no són conclusions personals.

Són creences heretades.

I el problema no és que siguin exagerades. El problema és que condicionen com t’hi acostes. Perquè si parteixes de la idea que estàs en desavantatge, qualsevol pas endavant et sembla insuficient. El petit fracàs és un fracàs estrepitós.

Aquí hi ha una trampa molt habitual.

Els nens no aprenen “millor” perquè siguin nens. Aprenen perquè no es jutgen, perquè repeteixen sense problemes, amb il·lusió, i perquè ningú espera que ho facin bé a la primera.

Els adults, en canvi, sovint volen entendre-ho tot ja. Aconseguir-ho sense fer el camí. Sense gaudir-lo. I més de la forma en què vivim actualment!

I si no surt, pensen que el problema són ells.

Quan en realitat, el problema és el mite.

Què canvia quan aprens de gran (i per què no és dolent)

Aprendre música de gran no és el mateix que fer-ho de petit.

I això no és cap problema.

El que canvia no és tant la capacitat, sinó la manera com t’hi acostes.

Quan ets adult, acostumes a portar moltes coses a sobre: expectatives, comparacions, pressa. Vols entendre ràpid què estàs fent i, sobretot, vols sentir que avances.

Menys temps.
Més autoexigència.
Més por a equivocar-te.

Tot això és real. I no passa res per dir-ho.

Però també hi ha coses que juguen molt al teu favor.

De gran, tens més capacitat d’anàlisi. Relacionar idees, entendre per què una cosa funciona, donar sentit al que estàs tocant. No vas només a copiar gestos: vols comprendre.

També tens més consciència corporal. Notes abans quan alguna cosa no és còmoda, quan estàs forçant, quan cal parar. Això, en música, és fonamental.

I sobretot, tens criteri musical.

Saps què t’agrada. Saps què no. No estudies perquè toca, sinó perquè ho has triat.

Aprendre de gran no és pitjor.
És diferent.

I si adaptes el procés a aquesta diferència, deixa de ser una lluita i comença a tenir sentit.

Aprendre música no és només “aprendre notes”

Quan algú diu que vol aprendre música, sovint s’imagina un escenari molt concret: estudiar, memoritzar, llegir, fer exercicis.

I sí, tot això és.

Però no és el centre.

Aprendre música és, abans que res, aprendre a escoltar diferent. A entendre què està passant dins d’una cançó. A reconèixer patrons, tensions, descansos. Coses que, probablement, ja perceps encara que no els posis nom.

Aprendre música també és reconnectar amb una part creativa que sovint queda aparcada amb els anys. Aquella part que no busca fer-ho bé, sinó expressar-se. Provar. Jugar. Equivocar-se. Aprendre.

No cal voler ser professional. No cal tocar molt ràpid. No cal saber-ho tot.

Cal voler entendre una mica més el que ja estàs vivint com a oient o com a músic amateur. La pregunta fonamental que t’has de fer és:

Per què vull aprendre música?

Si la resposta té a veure amb gaudi, curiositat o necessitat personal, vas pel bon camí. Encara que no sàpigues exactament com començar.

L’edat com a aliada

Allò que al principi sembla un obstacle —l’edat— pot acabar sent un dels teus millors aliats.

Perquè de gran no arribes a la música amb les mans buides.

Arribes amb referents clars. Amb cançons que t’han marcat. Amb estils que t’emocionen i d’altres que no et diuen res. Això ja és un mapa.

També arribes amb una motivació diferent.

No aprens perquè algú t’hi obliga, ni perquè “toca” fer música. Aprens perquè vols. Perquè ho necessites. Perquè t’hi ve de gust.

Quan aprens de gran, sovint no busques impressionar ningú. Busques sentit. Busques plaer. Busques expressar alguna cosa que no sempre saps dir amb paraules.

Aquesta llibertat és un luxe.

Si saps aprofitar-la —amb un procés adaptat, amb expectatives realistes— l’edat deixa de ser un fre i es converteix en context.

No aprens malgrat l’edat.
Aprens des de l’edat que tens.

El veritable bloqueig és mental

Por, judici, comparació.

• La por a:

  • equivocar-se

  • sonar malament

  • no avançar prou ràpid

• Comparar-se amb:

  • joves

  • professionals

  • Youtubers que toquen la hòstia…

“La majoria d’adults no abandonen per falta de capacitat, sinó per excés de prejudicis.”

El primer pas és reconèixer-ho i acceptar que és normal tenir aquests sentiments. Desactivar-los com a obstacles és possible: pren el teu ritme, gaudeix del procés i no et jutgis.

Aprendre música com a acte de resistència

Fer música sense pressa, sense objectiu productiu, sense permís de ningú.

Contra:

• la productivitat constant

• el “si no serveix per res, no val la pena”

• la rutina diària

Fer música:

• sense pressa

• sense objectiu professional

• només per gaudir i expressar-te

Cada nota es converteix en un petit acte de llibertat.

Com aprendre música de manera més efectiva

Encara que hi hagi tants continguts —i tants de gratuïts— al web, sabem que aprendre amb algú que t’acompanya és diferent.

No només per saber què tocar, sinó per entendre com fer-ho i com organitzar-te sense sentir-te perdut.

Els tutorials dispersos poden ajudar, però no cobreixen tot.

Un procés pensat per a tu té en compte paciència, exemples clars i adaptació al teu ritme.

En resum

• No és tard: ara és el moment adequat.

• La pregunta no és “si ja és tard”, sinó: “què passaria si comencés ara?”

• Aprendre música no et fa automàticament jove: et fa automàticament viu.

• Cada nota, cada repetició, cada petit descobriment és una victòria.

• Aprendre música de gran és un acte de vida, no un repte impossible.

Què, t'animes a començar avui? 😉